El Museu d'Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés (MACVAC) ha anunciat amb profund pesar la mort de Pepe Garnería (València, 1949), una de les persones que més van contribuir a donar forma i consolidar la institució des de les seues primeres etapes. "Hui toca acomiadar-se'n amb un nus a la gola i mil records a la memòria", han expressat des del museu, que el considera part essencial de la seua identitat.
Garnería va acompanyar durant dècades el fundador, Vicente Aguilera, de qui va ser director adjunt. A la seua mort, l'any 2005, va assumir la direcció del museu, una responsabilitat que exercí fins al 2015. Encara que retirat de l'activitat professional, mantingué el seu vincle amb el MACVAC fins al final com a director honorífic del Centre Internacional de Documentació Artística (CIDA), al qual l'any 2014 llegà milers de catàlegs, llibres i textos de la seua col·lecció personal, un gest que reforçà el patrimoni documental del museu.
A més de la seua tasca gestora, Pepe Garnería va ser un referent en la reflexió sobre la crítica d'art, autor d'obres com Perspectiva y función de la crítica de arte (2002) o Crítica de la crítica (1990). Va analitzar en profunditat les trajectòries d'artistes fonamentals com Nassio, Enrique Mestre, Joaquín Agrasot, José Benlliure, Benjamín Palencia, Ignacio Pinazo, Juan Bautista Porcar, Joaquín Sorolla, Salvador Soria, Josep Renau o José Quero, entre molts altres.
Des del MACVAC subratllen que Pepe "va viure la il·lusió d'un gran projecte al qual ajudà a créixer", deixant darrere seu històries compartides, amistats sòlides i una dedicació absoluta, guiada, diuen, per l'estima a Vilafamés. "Només ens queda donar les gràcies a qui va creure en aquest museu. Sempre estarà en la nostra memòria i en el nostre cor."
Pepe Garnería (València, 1949) forma part de la història d'aquest Museu quan, gairebé des dels inicis, va acompanyar Vicente Aguilera, del qual va ser Director Adjunt. El 2005, després de la mort d'Aguilera, va assumir la direcció, que va exercir fins al 2015. Encara que ja retirat de l'exercici professional, la seva vinculació amb aquesta institució es va mantenir fins al final com a director honorífic del Centre Internacional de Documentació Artística (CIDA), al qual el 2014 havia llegat milers de catàlegs, llibres i textos de la seva col·lecció.
Va reflexionar sobre el paper del crític d'art en publicacions com Perspectiva y función de la crítica de arte (2002) o Crítica de la crítica (1990) i va ser un gran analista de les trajectòries d'artistes com Nassio, Enrique Mestre, Joaquín Agrasot, José Benlliure, Benjamín Palencia, Ignacio Pinazo, Juan Bautista Porcar, Joaquín Sorolla, Salvador Soria, Josep Renau, José Quero, i un llarg etcètera.
Pepe va viure la il·lusió d'un gran projecte al qual va ajudar a créixer. Avui ens deixa històries compartides, amistats que han estat refugi i la certesa que cada pas que va fer va ser guiat per l'amor a Vilafamés. Només ens queda donar les gràcies a qui va creure en aquest Museu, sempre estarà en la nostra memòria i al nostre cor.
