Este sitio web utiliza cookies, además de servir para obtener datos estadísticos de la navegación de sus
usuarios y mejorar su experiencia de como usuario. Si continúas navegando, consideramos que aceptas su
uso.
Puedes cambiar la configuración u obtener más información en nuestra política de cookies pulsando aquí.
Aquell dia m’havia proposat
canviar la meua vida. Després de tants anys de nits de dissabtes interminables,
tot anava a ser diferent. La veritat és que eren les dos de la nit i em trobava
a casa amb la intenció de matinar al sendemà i estrenar les sabatilles
esportives. Sols havia begut un parell de cerveses. Divendres ho havia avisat
en l’oficina i ningú em va creure. El detonant va ser vore l’alcalde Faura
córrer a la Mitja de la Vall de Segó diumenge passat. La meua companya de
treball Pili em va obligar a arrimar-me a aquella cursa perquè deia que no
podíem faltar al 25 aniversari. Passe d’eixes històries però per no
escoltar-la, allí em trobava jo ben feta pols.
Estava desconeguda: sense
pintar, ullerosa i tapant la meua ressacosa cara. Ja em coneixeu com m’agrada
abusar de pintures i de pits apretats. Però eixe matí estava arruïnada del tot
fins que sobtosament vaig animar-me. Tot va ser quan les cuixes de Toni Gaspar
em van il·luminar el cos. Aquell moviment de cames del polític de Faura em posaren
a cent. Vaig decidir des d’eixe moment córrer per si de cas me’l topetava
algun dia per un camí d’horta.... Ja sé que sona estrany però sóc així de
passional.
Si m’entra alguna cosa per
l’ull, puc deixar de banda el meu”sofà-bol” i fer-me una dona esportista. No
puc amagar que em provoca vore eixe polític en qualsevol fotografia del diari.
Ell i l’alcalde de Sagunt fan que se m’embalen els meus sentiments més íntims.
Llàstima que de nou, amb el començament de les festes falleres, Alfredo
Castelló torna a aparéixer als diaris amb eixa brusa que l’acompanya a les nits
d’albaes. No li fa gens sexi i a més li para molt poc elegant. Ara que per a
estil l’alcalde d’Albalat. No hi ha fotografia d’acte públic a on no estiga amb
jaqueta i corbata. Sempre marca diferències. Encara que l’altre dia em va dir
Fina a l’oficina que en la benedicció de les calderes d’Estivella anava sense
corbata. Si no ho veig no m’ho crec. Bé crec que ja hi ha prou d’escriure al
meu diari. Demà comence a córrer. Vull estar entonada i ben bona per si em
topete al de Faura. Quan arribe a menjar la paella familiar sense ressaca
s’estranyaran. Sobretot les meues cunyades que es passen la vida
criticant-me. Se m’espera un diumenge insòlit.
El dilluns a l’oficina
almenys no parlarem de l’aniversari de la reconversió. Fina i Pili ja no
discutiran si són millors els playbacks de la falla el Palleter o la del
Romano. Portem una setmana que no s’escolta un altre tema. Així que demà la
protagonista seré jo i el meu diumenge esportiu. Totes voldran burlar-se de
mi. Ja vos ho contaré que ara vaig a desmaquillar-me i al llit.