Enric Palanca. EPDA El covid és cada vegada més, un fenomen urbà, relacionat íntimament amb l´hàbitat. Ser els primers en Europa en nombre de contagis ens fa plantejar-se si l´hàbitat urbà és el correcte.
Trobem que Espanya va enfrontar-se a la postguerra en solitari (mentre el cotxe de Marshall passava de llarg...). Autarquia i primer boom de la rajola varen propiciar un urbanisme molt concentrat en altura, amb solucions que estalviaven espai, encarien el sòl i abaratien costos. Sabien per exemple que per norma els finestrals a Suïssa són més grans que a Espanya? No és perquè a Suïssa no faça Sol i ací faça massa: la rajola és més barata que el vidre i el metall... Ja es poden fer una idea de com hem regulat durant dècades!
Les barriades de mitjans del segle passat propicien la propagació del covid i són també poblades per persones amb recursos més baixos. Així trobem que a barris on l´hàbitat és més dispers o menys dens l´incidència és menor. Per tant, el covid té un component urbanístic que palesa desigualtats socials.
Després de la crisi inmobiliària de 2008 les tendències han anat cap a una major dependència dels lloguers, la insostenibilitat de la “caseta amb jardí” (cal cotxe per a tot) i l´abandonament de les grans ciutats en favor de la seua àrea metropolitana. Per tant, des de la política urbanística local hem d´afrontar el covid no com una causa única sinó com un conjunt de conseqüències de la propia evolució social. Tindrem, doncs, que planificar en quatre direccions:
-Aconseguir adaptar i reformar els nuclis d´urbanisme obsolet, ja obsolet abans del covid i definitivament un reservori del virus en els pròxims anys.
-Garantir el dret a la vivenda del ciutadà com a usuari, no necessàriament com a propietari. Per tant, afrontar el problema de l´okupació com a conseqüència d´un urbanisme que ve atemptant contra el dret elemental a l´habitatge per estar basat en la propietat privada.
-Assolir la realitat metropolitana de les grans ciutats, és a dir, eliminar el concepte radial del “cap-i-casal” en benefici d´una millor interrelació dels municipis que ja funcionen com a nous hàbitats on es valora, la proximitat, el medi natural, la tranquil·litat, la identitat... Permetent així una veritable mancomunació de serveis en compte de reiterar serveis “només per als del poble”
-Crear una veritable xarxa de transport sostenible on l´alternativa ciclo-vianant es combine amb el transport públic tradicional i que puga transcendir la lògica dormitori-centre, incloent-hi les àrees industrials i rurals.
La realitat del covid només ha acurtat distància entre present i futur. Amb menys temps però més necessitat d´adaptació, una política social i democràtica no deu forçar els canvis: els ha d´acompanyar.
Comparte la noticia