Asun Moll. / EPDA icomplicitat de qui negue la seua existència. No és una sentència, sinó la realitat, trista i dura, que ens toca viure als ajuntaments en els quals alguna força política concreta compta amb representació institucional. No cal nomenar a ningú, sabeu de quin partit parle. És lamentable que, després d’avaluar les xifres, escoltar als i les professionals de l’àmbit i ser testimonis d’assassinats setmanals, hàgem de lidiar amb un discurs arcaic, masclista i de negació de la realitat que alguns abanderen cada vegada que altres fem manifestacions públiques de repulsa.
Que hi ha altre tipus d’assassinats ho sabem. I per descomptat que els condemnem. Però les dades parlen per si mateixes i esta vegada ens ha tocat de ben a prop, amb nom i cognoms, a la nostra ciutat. Malauradament aquest fenomen no cessa i no veiem expressió política de repulsa unànime en aquesta pandèmia que assassina a dones diariament. Els partits democràtics no podem permetre que una qüestió com és la violència de gènere estiga en el focus del debat. Perquè no és un debat. Per això hem de respondre amb unitat i cohesió davant de les actituds perilloses, tant pel seu discurs cínic com per l’alcanç de les seues paraules.
Ells i (sorprenentment) elles, van en contra de la societat, de la justícia, de la democràcia i, en definitiva, de les persones. Quan un partit polític vol una societat primitiva / (patriarcal) , fàcil de manipular, que castigue la diferència i premiï la crueltat. Tampoc els importa basar el seu discurs en dades no contrastades i sense acudir als organismes oficials, i fer afirmacions perilloses i culpabilitzar a persones que treballen dia rere dia per la igualtat. El nivell i e to del seu debat estan molt lluny d’estar a l’altura. I en contra d’eixe model, seguirem lluitant amb crits, fets o silenci, segons pertoque.
Estem parlant de vides. És clar que hem de reforçar les mesures per tal d’erradicar, d’una vegada per totes, la violència masclista. Des de la gestió pública, amb pressupostos consignats per a este objectiu, amb plans i protocols específics; des dels cossos de seguretat amb especialització i oficines d’atenció; des dels serveis municipals d’igualtat; des dels centres formatius on ha de prevaldre el missatge que “tots som iguals”; des de les famílies... des de cada lloc on siga possible llançar el missatge.
PROU! NI UNA MENYS!
Comparte la noticia